8- El canvi climàtic a l’Antàrtida

Arribem a la recta final de l’expedició. Ja tinc tot instal·lat i he començat a empaquetar tant el que es queda com el que torna a Suïssa. Com ja us he dit prèviament, l’Antàrtida es troba a l’hemisferi sud, i aquí les estacions van al revés que a casa nostra, per tant, aquí és estiu. Però en trobar-nos tant al sud, no tenim cicles de dia i nit: el Sol gira al nostre voltant i sempre és de dia. Tanmateix, el final de l’estiu ja arriba, i es comença a notar pel fet que el Sol a la “nit” està més baix i que les temperatures comencen a ser més baixes. De fet, ahir vam veure per primer cop aquí la Lluna sobre l’horitzó…

D’aquí a poc temps, gairebé tot el personal científic que treballem a l’Antàrtida marxarem, i només algunes persones de l’àmbit científic i tècnic a certes bases per dur a terme el que anomenem “l’hivernada”. A l’hivern les temperatures es desplomen, fins als -40 °C aquí, i fins a -80 °C o menys a l’altiplà antàrtic, fent-lo un lloc molt poc acollidor.

“Nit” antàrtica al mes de febrer

A les nostres latituds, comencem a notar hiverns cada cop més suaus i curts a causa de l’efecte del canvi climàtic. Però es nota el canvi climàtic en un lloc tan fred com l’Antàrtida?

L’Antàrtida és el continent on l’efecte del canvi climàtic s’ha fet notar més tard, a causa de diversos factors. En primer lloc, els registres de temperatura aquí són dels més curts del món. La primera sèrie meteorològica va començar el 1904 en una illa de la península Antàrtica, però fins a mitjan segle XX no vam començar a disposar de mesures de temperatura en diverses parts del continent. En concret, a partir de 1957, quan es va celebrar l’Any Geofísic Internacional, que va marcar el tret de sortida per a l’establiment de bases arreu de l’Antàrtida amb registres meteorològics.

Sense sèries llargues de temperatura, no podem entendre bé el canvi climàtic i, per tant, això ha endarrerit la seva comprensió en aquest continent. Avui dia, continuem fent mesuraments meteorològics continus, tant mitjançant estacions com amb globus sonda per analitzar l’estructura vertical de l’atmosfera. L’altre dia en vaig llançar un. El podeu veure aquí:

Un altre factor determinant és la complexa dinàmica meteorològica del continent. Estem acostumats al temps “estable” de casa nostra i no ha estat fins recentment que hem començat a comprendre millor com varia la meteorologia a les zones fredes. De fet, encara ens queda força recerca per fer per entendre-ho del tot. Aquest factor ha emmascarat el canvi climàtic a certes zones de l’Antàrtida fins no fa gaire.

Tanmateix, en els darrers anys s’han registrat onades de calor molt severes a diverses parts del continent. El febrer de 2020 es va batre el rècord de temperatura del continent en una estació de la península Antàrtica, arribant ni més ni menys que als 18,3 °C positius. El febrer de 2022, la mateixa zona va tornar a experimentar una onada de calor força severa, i el març del mateix any, l’interior de l’Antàrtida (una de les zones més fredes) va patir un augment de temperatura de 30 graus, fins a arribar a -10 °C a l’inici de l’hivern.

Alguns científics, com jo, estem investigant aquests fenòmens i intentant entendre per què es produeixen, ja que sembla que el canvi climàtic es pot manifestar aquí amb més severitat.

Però on pot impactar amb més força el canvi climàtic a l’Antàrtida? A l’interior del continent pot tenir alguns efectes. Per exemple, aquest estiu, companys de la nostra mateixa base van observar parts de gel desfent-se en regions situades a 2.000 metres d’altitud, on mai s’havia registrat desglaç. Tanmateix, com que hi viuen poques espècies i aquests fenòmens només es produeixen en certs moments de l’any, l’impacte aquí pot ser limitat.

On segur que afecta, i molt, és a la costa. Allí, a l’estiu, les temperatures se situen al voltant dels 0 graus, i un petit augment de temperatura pot significar passar de valors negatius, on l’aigua es manté en forma de gel, a valors positius, on l’aigua es fon i esdevé líquida. Això comporta canvis en la neu i en les glaceres, que es poden fondre i donar pas a zones habitables per a nous animals i plantes.

Però l’autèntic perill està en l’oceà. Un oceà més càlid està començant a desfer, des de sota, les glaceres costaneres que floten sobre l’aigua. Aquestes glaceres, conegudes com a plataformes de gel continental, són les que originen els icebergs. Quan els icebergs o les plataformes es desfan no provoquen immediatament un augment del nivell del mar, ja que el gel flotant té gairebé la mateixa densitat que l’aigua. Tanmateix, les plataformes de gel actuen com una barrera que impedeix que el gel del continent arribi al mar, i aquest gel sí que provoca un augment del nivell del mar.